PIER PAOLO PASOLINI i ULRIKE MEINHOF: Fremint obriré aquesta tomba per abraçar els seus cossos nus i els estimaré... un a un els posseiré i seran ben meus per a millor glòria de Faune, déu i senyor de cels i terres. Ja esdevingut lladre de rapinya, de les despulles ja finides, prendré la poca veritat que els hi quedi, car no hi ha res sagrat que no pugui profanar-se si de veres volem que eternalment visquin aquí, amb nosaltres. No reconec cap norma doncs, ni cap convenció que travi la meva sinceritat i al igual que ells, agrediré en el més íntim qui gosi dir-me res. Una llàgrima és com una papallona que se'n va i un adéu és un foradet en el vestit socarrimat per la pólvora d’un tret molt pròxim. Suaument amb els capcirons dels dits, acaricio els rostres freds i noto els porus de la seva pell oberts, sorpresos per aquesta esgarrifança tan llarga, tan llarga...Companys! aquí i allí, passaran encara moltes coses perquè mai no passi res i nosaltres, distrets, envellirem sense ni tan sols enrogir.

I també, per a Norman O. Brown i per a tota la parentela aquella, de la californiana New Age, desembarcada ja tan anticipadament, amb els primers marines ianquis a Normandia, molt abans de que llurs fills encetessin la tan encaterinada contracultura, molt després ja vorejant els feliços anys 60; així tan anticipadament, al 6 de juny de 1944, quan Europa, decrèpita i escèptica, moria ofegada en els seus fems i romania colònia d’Amèrica.

La de vegades que al alçar-te i redreçar-te per atalaiar l’horitzó, t'has fet les mateixes preguntes? Oí? I la de vegades també, que has necessitat respostes? Potser, ardit, has tingut fins i tot, prou arrestos i coratge per a respondre’t ?...

Atura l'esguard aquí, doncs, que just aquest és el tremp que et dona mida. Ja ets, que és buf diví sobre la figura de fang. Ja ets i també ets fracàs de la natura al mateix temps, quan amb el teu obcecat capteniment, cega, trenca el sempiternal equilibri de totes les coses. - Què sóc, i... què m'envolta? - dius sense poder estar-te'n.
Naixem i ja ho veus, ja destruïm, perquè les contestes, són com els minúsculs grans de sorra que rellisquen i s'esmunyen entre els dits a mesura que anem obrint la mà per escrutar què tenim i és després, quan ja és irremeiable i ens sentim buits i robats, que serem conscients i sabrem del confort que proporciona la mà closa aferrant l'arena, subjectant-la i mantenint-la dintre els punys closos i tancats, fiats només de la sensació, creient a seques en la seva realitat. Ara amb les mans buides, sabem, però, ja no tenim. Es un guany? N'estem segurs? És tràgic però irreversible, ja mai més serem infants i la rua dels desencants ens anirà fornint i fent grans. Ja res podrà estalviar-nos la tasca. Ens caldrà saber!
I mireu, us diré, tan sols guiat per un cert instint de dintre meu, que sé que aquest fou precisament el pecat del Paradís, sabeu què vull dir? Si, si, la menja de la poma prohibida.....el simi esdevenint racional. Apropar-se a donar noms és en certa manera fer malbé, fer bocins, miques. I les parts com més petites són, menys expliquen el tot d'on provenen, en reduir la perspectiva, inexorablement, precisió es antinòmia d'amplitud. Tot el que guanyem amb tranquil•litat i control ho traduïm en buidor. La paradoxa és que la curiositat, aquesta acció critica de la raó que vol saber, enxiqueix inevitablement la realitat fins a convertir-la en simple minúcia, transmuta el transcendent en trivial, l’extraordinari en vulgar, de fet, sempre en resulta una pèrdua, una resta, un escamoteig. A la fi, seguint el fil, és inquietant concloure, que la nostra objectivitat que diem civilitzada, dóna com si fos la imatge d'una lent desenfocada, només una aproximació de l'entorn, una mena de disfressa reductora de la vera realitat. I per més que ens hi encaparrem, sempre som captaires en recerca de veritat, condemnats a furgar insaciables i estèrils, als endins d'aquesta bossa buida, sempre insatisfets i tristos. Ara sabem però ja no tenim i era ben senzill, perquè tenir no és posseir, és sentir. D’haver-nos aturat abans de començar a tastar les pomes de l’Edèn, d’haver-nos aturat en el moment primer d'atalaiar l’horitzó, arrabassats i ultrapassats per aquella immensitat tan absoluta, haguérem hagut de desistir de fer preguntes i esdevenir muts. Anteposem doncs, sensació a reflexió i potser tindrem tot el que ens cal.

Desconsoladament i com a resultat d'aquest empobriment general, som presos de la basarda de sentir-nos fràgils i vulnerables, anorreats, però..., l'absurditat del no-res és inacceptable per a l’equilibri del nostre Jo, i quan ens rebotem davant el destruir, apareix el miracle, de prompte irromp la creació de la realitat, concebem... capim... i després, així ben senzillament, apareix la creença. I en aquest redreçar-se agònic, en aquesta mena d'acte sacre, se'ns expandeix la redempció de la culpa original, ensems sentit i esperança, només pura necessitat existencial de l’home. Així, novament la vida eix davant la mort i tot resta en ordre. En el fons, la màgia d'aquesta sobtada mutació emergeix d'aquest, rebel i ben pregon - No ho accepto! -, últim baluard de la presència i l’essència. Concloguem-ho i definim-ho, imaginar esdevé acte creador i racionalitzar, acte destructor.
I jo aquí, un de vosaltres, revestit d'humilitat com pertoca, vull parlar-vos de les meves respostes i també del meu mutisme perquè, amics, jo he intentat aprendre a callar i crec i intueixo, que aquest ha de ser precisament, el camí que ha de permetre acostar-se al recobrament d'aquella innocència primera, (íntim estat de plenitud alliberadora)
Com a únic recurs, la figura es contempla en el fosc mirall del seu fons prenen consciència de la seva identitat, és l'orgasme per infantar el món. Queda establert el Jo com a unitat de percepció i judici i tot romandrà inevitablement, en una senzilla interpretació de relacions i referències entre tot el que envolta i l'ens que mira, acabem de concebre el Tot. Si pensar és fer comparances, parlar serà fer-les públiques.
Així, el intel•lecte, no és res més que una meitat a la recerca de l'altre meitat per tal d'assolir complementar-se i fer-se. L’exterior i l’interior formen una unitat completa, el Jo, amb el dins i el fora separats per invisibles i artificioses fronteres que en realitat tan sols són la semàntica per entendre's. I d'aquesta manera, serà cert el alquimista i paradoxal concepte, de que tot el petit en el seu si, conté i inclou tot el gran, ja que ambdues coses, són integrants de una mateixa totalitat. El Jo, té l’estatura de el univers i és qui li conforma la forma i la dimensió que ell vol.
L’home sol no és res si li manquen les aportacions que li donen els sensors. Percebre és formar, a la vegada néixer i crear, perquè aquesta contribució de l'exterior és, amb relació al Jo, el que la imatge és al mirall, en relació a la figura, evidència de la pròpia presència.

Encara que operativa al nivell operatiu de la relació, és obvi que la consciència d'identitat és sempre il•lusòria i aparent, determinada només pel nostre suport físic, el cos i la fisiologia. La figura, culminació del miratge, és la presó del Jo, el motlle que el conforma i li assigna caràcter i peculiaritat, però al dessota d'aquesta estructura i arreu, hi ha l'últim substrat, el Tot indiferenciat i indivisible.
D'aquesta manera, al dir-nos que ho som tot, entenem que no som res i claríssim, si ho expressem a l'inrevés serà el mateix, més síntesis no és possible, ni millor ironia tampoc.
El món és una carcassa superposada davant nostre i el paisatge que se'ns mostra als ulls, una vertadera retícula de finestrons oberts emmarcant i retallant en aparents parcel•les separades, la realitat profunda i única de dintre l'edifici més enllà de la façana. Cada un de nosaltres i cadascuna de les coses que coneixem, som aquesta epidermis perifèrica que superficialment, sembla que separi en porcions. Conceptualment, el Tot no és temporal i no pot ésser tampoc, ubicat enlloc, perquè ell és tots els llocs.
Hem de concloure i reconèixer que la diversitat i pluralitat de tots els ens que composen la realitat, són només, una mena de somni perceptiu nostre, al dessota, de voler-ho, trobaríem indiferenciada i subjacent la vertadera essència del Tot únic. L'aparent no correspondència del mundanal soroll, respon només a una deformació sensorial de la visió, feta a través de diferent perspectiva o des d'un altre estadi de consciència, altrament ben il•lusori. El Tot i el Jo, a l’estricte punt de la persona, són sinònims, responen a idèntic concepte, plenitud de percepció. L'engany de separació o diferència és estructural, motivat per la molt freqüent actitud de mirar cap a dins, en comptes de mirar cap a fora, la de reforçar-nos a la defensiva, quelcom com l’arronsament de les banyes del cargol.
Per art d'encanteri hem bastit un concepte que ens permet abastar en un sol punt, tot l'univers i que la brossa d’il•lusió prengués animació sota el conjur del nostre nom. Hem corbat la línia i fem tocar zero i infinit, tenim tots els espais dintre. Sols ens resta reconèixer-nos la facultat de creació a partir del no-res i la tenim, imaginem!
Tots els programes que revenen en profit del jo interior són regressius, ens minven realitat. Podem presentar-los i matisar-los enganyosament, emprant diferents noms: objectivitat, pessimisme, egoisme, dolenteria, mal....En canvi, els que reverteixen en profit del jo exterior són engrandidors: subjectivitat, optimisme, altruisme, bonhomia, bé....etc. Uns avancen camí vers la mort, cap al no ser, cap al no-res i els altres vers la vida, cap al ser, cap al Tot. El dia demana que ens obrim i despleguem al sol, abraçant l'infinit, nus i valents a la manera de com ho fan els pètals de les flors i la nit covarda, intenta sempre un retorn nostàlgic a la positura fetal, aquella que ens retenia dintre el ventre de la mare i ens feia el món petit, petit com un puny.
És clar que hi ha un nom per a definir la pulsió, aquest flux i reflux de les onades de la mar que no porta pas al raser de la platja trenqui-la i el nom és, Amor. Estimar és trobar com a teves, les suposades altres coses, és conèixer vertaderament, capissar i integrar-les dintre del teu si. I quan ja formen part de tu mateix, res més cal, respectes, car són aquestes riqueses interiors que omplen la vida, tan mateix, l’única i autèntica estructura del univers. Vas i trobes, dones i reps perquè el teu gest, la teva sol•licitud, la teva expansió, correspon per dir-ho d'una manera entenedora, a una actitud igual de l'altre tu de fora i aquesta mena de connubi entre dos, és consumat a cada instant de la vida. La follia del bes, els llavis ardorosos i el cos amatent d'amant, que per endinsar-te, dominant i mascle, sense aturador acondueixes les anques de la femella perdut, o tu, tan perduda com ell, oberta sense misteris seculars, acceptant, voldries donar més i més...i, reps i, aquesta còpula amb l'entorn, aquesta unió quasi carnal amb cada una de les coses i totes, a la que les descobreixes i copses, són la manera, el ritual per obtenir el coneixement, la teva personalitat creixent, fent-se. Pan i Dyonisos triomfant damunt la terra. La vida guanyant a la mort castradora. És una visió plena de poesia enllà la lògica, calant en el teu si per a permetre't veure les llumetes que vetllen darrera de totes les coses. I tu ets aquí i ets allà al mateix temps, contemplant i contemplat. Ara els teus ulls son closos, obra'ls!
Néixer és com ésser raptat per l'amor de la mort, del No-ser, i en oficiar aquesta màgia esdevé la catarsi còsmica, l'eclosió de l’home. Amor, batec de l’existència, dos extrems, dos sentits, dues actituds de la mateixa força de la vida. Direccions més que antagòniques, complementàries doncs emmarquen la totalitat, tal com el davant i el darrera, la dreta i l’esquerra determinen un cos. Cap de les dues pot excloure l'altre i la realitat és en tots els ordres un complert eclecticisme. Per què? (Les preguntes són estúpides i és tan fàcil cometre un crim...)
Mirant-ho amb pròpia òptica, valent-nos per assignar valors, de les referències que proporciona el nostre sistema dual de comparances, hem d'interpretar que tot funciona dins un ordre general de bipolaritat. Si més no, digueu-me per exemple, si per exposar la noció del blanc no necessitem d’immediat, inventar el negre; un és l’absència de l'altre, sempre relativament, és clar., però, tenen valor operacional els termes absoluts? Toquem de peus a terra i adonem-nos ja i prenguem consciència de que els nostres sentits, només donen una informació a mitges, mera aproximació. És immanent la servitud física i orgànica del cos, fruit madur de la natura, no hi ha més!... però, és suficient perquè cal tirar endavant. Endemés, és inherent el fet especulatiu de totes les versions, a més clarícies, nous retocs. Només ha d'importar-nos doncs, el que serveix i acompleix, recordeu que mentre no va caldre, molt abans que la terra fos una esfera, va ésser una superfície plana i jo no ho interpretaria com error d'aquella gent, faltaria més!, ja que, als nostres avantpassats, tal explicació, llavors, ja els hi anava prou bé. Tenen ara els últims havers nostrats, alguna garantia superior de perdurabilitat vers el proper futur? Silenci. La realitat absoluta no és la veritat i de fet, no ens interessa gens, manta vegades rau en la simple anècdota marginada del que realment fornim. Els absoluts pertanyen al llenguatge dels déus, del tot inintel•ligibles als humans.
Altra volta farem la prova del nou i ho deixarem tot afermat definitivament, substituïu en les divagacions anteriors, aquestes que ens han permès arribar fins aquí, el valor del vocable Tot per el de No-res, llur contrari, i obriu els ulls...Colpidor, veritat? En fer-ho, d’una tacada ho negareu tot d'una manera global, àdhuc la vostra mateixa presència, i clar, això no us ho podeu consentir, acte seguit us alçareu aïrats, dient abruptament - Això no pot ser! - Aquest crit rebel representa justament, la quinta essència de la condició racional, la partença i la prova que ho confirma. D’aquí l’atreviment i la seguretat que em fan escriure.
Ja assentades les bases que ho poden permetre, s'escau la fórmula d’estimar al proïsme í a totes les coses alienes com sí fossin totes elles, jo mateix. I malgrat ésser minúsculs i petits, la nostra grandesa rau en oferir i rebre amor abastant tots els confins, és l’espontani cançonejar del infantó innocent i feliç, és el diàleg de sempre, amb les menudes coses nostrades: l'arbre davant la casa on vivim, florit al matí d'un jorn de Març.... el prosaic autobús que agafem cada dia, per anar a la feina... al tou company paperina que només sap parlar-nos de futbol, tots els dilluns i d'efímers enamoraments, la resta de la setmana... al escardalenc gat negre que burxa a les escombraries en recerca de raspes de peix... a la font pública complidament apunt per assedegar la nostra set.. a la casual i enardida meuca que amb ulls que ja són un clot de son, espia furtívola, des de dalt d'un finestró del carrer... al minúscul retall de cel, només obert als nostres ulls, entre roba estesa, que penja dels balcons del barrí, amb geranis espigats... a les embogides i voladisses orenetes planejant quasi a ras de terra, anunciant la propera pluja... i a la nuvolada amenaçadora i la pluja que ja cau, en una hora que suspèn... i a la nostra muller, bona companyona, quan darrera els vidres entelats de la finestra de la llar, ens estreny amb fermesa la mà, sobtada per un tro que retruny... i la pinassa i els pins que imaginem, a les muntanyes.... i els ceps a les vinyes... i les oliveres seques i recargolades... i el mar... tan llunyà, i... tot tan dintre nostre. Tot i més, és aquest Tot al seguit del nostre nom, quan anomenem Ramon, Joan o Narcís, tot això és el que vertaderament ens abelleix i fa, plenament sencers.
Però la visió plaent és amenaçada per les preguntes volent anar més enllà, i... quin dubte hi cap?, aquí, el raonament hi faria tal estrall que al final, res no ens valdria. Alerta, tots els nostres valors poden perillar! La fera que escomet és el il•lustrat sense perjudicis, el setciències; ell no respectarà res i de tot en dirà feblesa i sensibleria, amb ull escrutador ens glaçarà l’ànima si ens atrau el seu encís. Les piràmides són geometries exactes però són tombes, tinguem-ho ben present. Mariners d’aquesta mar, defensem l'aventura, sords als cants de sirenes que enganyen.
Quan el fora i el dins del nostre jo, entaulen diàleg i traspassen aquesta aparent frontera a través de la sensació, llavors l'home es commou davant la immensa gran realitat que l’envolta, que es fa sentir i parla amb llenguatge que ell, entén. La vivència és aclaparant, intensa i arravatada, indefinida i intransferible. Si a la contra, el pas és fet a través de la reflexió; l’home portarà la veu cantant, si, però fredament s’insensibilitzarà davant una realitat empobrida, entesa petita i sorda, batent-se a la retirada a mesura que l'anem fem comprensible; experiència confortable i tranqui-la, concreta i compartible, si, però... pobre i gregària. El dilema a resoldre rau entre el creure i el saber, puix la màgia mostra i la ciència explica, una respecta i l'altre viola, una calla i l'altra indaga.
De les dos alternatives, quina farem servir, quina triarem per obtenir la felicitat? Cap de les dues i... les dos al mateix temps, responc. Cap, perquè la tria no és mai possible. La natura de la vida no ens permet escollir el predomini d’una sobre l’altra i si en canvi, ambdues al mateix temps, perquè indefugiblement, així és d’humanal la contradicció profunda, als moments de resoldre crisis. I si el dilema no existís, tampoc nosaltres hi seriem com a tals, l’animal tant sols s'impressiona i és al esdevenir humà, quan es commou o reflexiona. Apassionats hem estimat i després confiats, hem cregut. Si som sincers a l'hora de mostrar-nos, veurem que hauran estat dos excessos, a la vegada que dues infidelitats. Davant una disjuntiva així, conciliadorament cal prendre el camí del mig, doncs, hem de tenir una panoràmica completa i tant convé comptar amb el coordinador que conjunta, com amb el detall que precisa. Emperò, sense eludir el sentit eclèctic, jo no renuncio a res, reivindico la primacia del subjectivisme i de lo irracional, també.
La roda dentada de la màquina camina inexorablement vers el parany del formiguer, l'oci que ens promet és un atur forçat, una saturació i no pas una excitació, un fre i una mort petita, la mateixa que té l’insecte trepitjat al mig del camí. Per a compensar, jo demano una revolució psicològica de l'individu que ens salvi, que trastoqui la pròpia civilització amb el detonant i la sobrevaloració dels valors humans més soterrats: la imaginació, els sentiments, l’emotivitat i la fantasia. Fem saltar l’encarcarament oficial i l'ordre constituït que si cal, ja la poesia inventarà paraules noves. Visca una definició de la que ja és de per si, la més alta expressió de l'ordre natural! (Dixi E. Reclus) No és possible l'actuació separada i autònoma, indefectiblement, sempre, qualsevol acte individual serà causa de l'esllavissada general, talment com si l’univers fos una caixa de ressonància, però, deslliurat de sempiternes pretensions egocèntriques, afirmaré amb perfecta concordança i propietat, que cada cosa és en si, un acte col•lectiu, simfonia interpretada per l'orquestra. El mar es revolta, la dinàmica de la primera onada provoca l'altra i l'altra.., segons caprici dels àngels bufadors, és la tempesta. I aquestes coordenades que situen i particularitzen la nostra atenció en l'instant, són espai-temporals, a banda de percebre-les com a planetàries, àdhuc, còsmiques, les remuntarem als inicis, més enllà de l’aparició de la vida i la forma, si és que els infinits han de tenir principi, està clar, fins englobar-les dintre un tot arrodonit. Podem explicar-nos així el seguit d'actes i impulsos com un sistema de causes i efectes que no cessa mai, íntimament lligat a la pròpia existència que naturalment no atempta a la noció de llibertat humana perquè aquesta sols pertany al camp de la sensació, màgic miratge que meravellosament ens és imprescindible per ser. Visca l'impossible!
La filosofia cristal•litza en praxis i al fer-ho hem de concebre a l'home com a subjecte resultant de l'estreta comunió entre el medi i el jo, ja que la natura no té compartiments estancs. És absurd estudiar la persona entenent-la com isolada soledat, per semblants motius que una cèl•lula component del nostre cos, és en el seu graó, una unitat de vida perfecta, també en solitud, específicament res, si no és dintre la funció més gran d'una colònia formant part d'un òrgan i aquest al seu torn, només dins la relació de les diferents comeses del sistema animat d'un ésser superior. L'individu és tan sols un altre esglaó d'aquest escalonat i, pujant de nivell, rauríem provablement, a les unitats sociològiques de grup, constituïdes per les diferents ètnies i races, amb el tarannà específic de les diferents famílies, clans i, nacions. (Cal precisar que tal simplificació, és només el recurs explicatiu de quelcom que considero més complex i ric)
Deixeu-m’ho dir: Catalunya és una ànima. Catalunya és la nació, el país on visc i convisc, té ànima perquè en aquesta visió gran, les afinitats sumades de llur col•lectiu, el reconegut denominador comú de tots els catalans, és suficient atribut per a qualsevol ésser col•lectiu que vulgui ser. La seva plena llibertat engrandirà mon pas, planetària, universal i infinitament.
Un coneixement complert de nosaltres no és possible si no és aplegant, relacionant i aprofundint ensems totes les branques, puix, les artificials separacions de l'arbre, no són més que suposats il•lusoris creats per la pseudo-ciència reductora de realitat, oi més si resulta que el sistema no és tan sols lineal, ans el contrari, a cada nivell fila de malla en malla, un teixit englobant del tot ecològic de la vida.
No podríem considerar posem per cas, el procés físic-químic d'un mineral qualsevol, desenvolupat dintre un determinat complexa espai-temporal, amb evidents mostres de transformació i creixement, com una certa i primària activitat vitalista de la matèria? Exemple: el fenomen de la cristal•lització. Si al capdavall, nosaltres mateixos no som gaire cosa més, que un sofisticat joc d'enllaços elèctrics per a controlar una màquina retroalimentada i autopropulsada, assortida d’energia motriu en una caldera de combustió ambulant. Afirmo que no tenim, ni tindrem mai, una frontera prou clara entre el món animat i l’inanimat, però, digueu-me, existeix una matèria totalment inerta? No serà que al dir vida, només apliquem una forma de parlar i no definim res? I més i tot, la realitat, aquesta coseta tangible que palpem i ens fa sentir tan segurs, resulta que només és un espiell per on evocar la vera existència que entre tots formem, la manifestació de la existència del Tot. El reducte personal queda reduït així, a la simple sensació, trobat només en el fenomen perceptiu de cadascú. Ja no ens queda res o pel contrari, ens queda encara tot? Senyors, depèn de nosaltres. Visca l’individualisme, doncs!
L’exposició que he pretès de la realitat és esbiaixada i no completa, té el contrapunt també de ser, com sempre, típicament objectiva car la principal característica del raonament és tendir a donar-nos una planificació de l'univers materialista i mecànica de gestos automàtics, més apropiat per a les computadores que per a la humanitat. En inferir que no n'hi ha prou, que no omple, ja demostra que és no satisfactòria. Sortosament és incompleta perquè la realitat és això, sumat al que per nosaltres és, o fins i tot, al que volem que ens sigui. Si valent-nos d’aquest interessat subterfugi, concloem que el món i les coses caben dintre del nosaltres, no crec possible que no les estimem, mai no serem indiferents, mai no tindrem prou pit com per a considerar-les amb fredor i no és bajocada o ximpleria, tampoc embaràs davant de tan atavisme ancestral, ans el contrari, és desig d'enriquiment en el procés de percepció, via de síntesi més amplia i completa per aquesta comprensió àvidament tan cercada.
La ciència no ens vol de cap manera implicats sinó al marge, simples espectadors desapassionats, però sovint, menys mal!, tot fent cas d'un "no sé què" passem de llarg, De prompte, oh santa bogeria!, inexplicablement i sense saber com, som exaltats participants. El magí fa de les seves i la imaginació, esdevenint ben legitimada, supleix les deficiències. Aviat disposarem d'un quadre complert que ens satisfarà.
Aquesta inclinació natural és un decantament partidista, símptoma i paradigma d'una predisposició a la antilògica del sentiment que nosaltres, gratuïtament sempre ofeguem al considerar-ho ominós i poc seriós. Vivim oprimits per la part interior del nostre Jo i somniar roman vedat i castigat. Jutges severs, afirmem que està mal vista la espontaneïtat i que la sensatesa mena a ser mesurats i controlats. Cada dia que passa morim una mica més, i, dia a dia, el món se'ns fa més i més petit. No et fot!, necessitem deslliurar-nos d'aquest constrenyent, necessitem reeixir desesperadament. Afermem la vida, carai!
Aquí, allí, de prompte salta l'orquestra tot afinant llurs instruments, són raucs de granotes que retornen del silenci disposades a la vetlla, els arbres semblen estireganyar-se amunt com intentant fugir vers al cel, quietud expectant, el gegant del capvespre arriba, s'apropa pel ponent roent i ens encalça, agafa i estira l’ombra que ens penja, fidelíssim, brut i gastat esquinçall que se'ns cau dels damunts pel refregat desús sobre tots els terres polsosos al seguit del nostre pas fugisser, i la fa per moments, un xic més llarga, més rara. Al racó més profund del bosc, allí on els refilets del rossinyol són pura ona, entre bardisses i vidalbes, allí al immens obscur del verd de l'estany, entre glauques aigües, la blancor, neda suara una furtiva presència, boscúria i feresa, és la fada dels meus encontres de nin. No la sobtem, no la fem malbé, que el pitjor crim de l’home, és trepitjar una cuca de llum. Vull dir-vos impius, que... Si!, jo crec en les antigues ensenyances dels vells i porto aquesta extravagància ben desafiant, encesa fins a demanar-vos fe i humilitat, irracionalitat, en un altre manera de dir-ho.
Després de blasmar inútilment al silenci que no ens respon és preferible sagramentar les sordes veus d’aquesta realitat que ens circumda. Atalaiant l’horitzó, copsats i colpits per la fonda immensitat del buit, cal restar muts. Quelcom més que simple retòrica, doncs a palpentes, ja galivem entre llosques, l’altra concepció de l’entorn, són les inquietants noves paraules de la poesia. Paraules? Què va, no!, la poesia se'ns mor quan la fem llenguatge, la veu la tenim dins. Escoltem el suau i constant murmuri de la realitat màgica i entendrem el que cal entendre.
Les soles de les sandàlies es gasten caminant i el temps marca homes i pobles. El retorn a la infantesa és impossible, i igualment ho és la reculada al passat primitivisme dels nostres antecessors, però, a l’actual conjuntura històrica, en els temps que ara comencen, nosaltres, la joventut, podem tenir l'estranya lucidesa de permetre'ns no discriminar entre realitat i fantasia, ans el contrari, hem de fer-les coincidir i coexistir coincident, circumscrivint-les al lloc propi, evitant així, llur mutu eclipsi Opció inèdita i assenyada; ni l’una ni l’altra, i les dues alhora, puix per atènyer l’equilibri cal restaurar tot allò que és subjectiu, i, d'aquí surt la meva, aquesta tan manifesta parcialitat. No vull ofegar res que sigui meu, no vull renegar de mi.
En les anteriors cultures, de primer, la incipient prepotència del poder constituït recerca l’aval de l’Església per així aconseguir legitimar i desenvolupar-se. Després i ja a l’ultima fase d'un continuat creixement desmesurat i absorbent, necessita conjuminar el referent científic i el descrèdit de la fe per a penetrar, àdhuc, als reductes més íntims de la personalitat. La tirania ni té escrúpols, ni mida que la pugui curullar, el nostre redreçament serà doncs, contra la força de l'Estat, sí l’estat, l’estat en la seva doble acceptació de la paraula, ja que per a l’individu, el fet més damnós és justament, aquesta total servitud i aquesta manipulació forassenyada.
La simptomalogia del domini se'ns farà ben visible en la preponderància d'uns pocs sobre els altres, juntament amb l’acció latent de la violència per fer efectiva i continua tal pretensió. Però resulta que la força al ser una tensió, tendeix de manera gradual, a l’afluixament i disgregació. Barroerament el poder vol perdurar i eternitzar-se, per aconseguir-ho necessitarà sempre de l’ajuda d'un suport extern que el justifiqui i afermi als nostres ulls . La maquinaria es posa en marxa i només nosaltres som culpables perquè quan tractem de generalitzar i projectar als altres, allò que d'antuvi, primerament només era una experiència individual, la nostra, se'ns trenca l'encanteri i fem malbé la tan prodigiosa troballa ja què, fem trampa. Llavors, correm-hi tots!, espontàniament i amb l’acomodatícia però suïcida inèrcia de la complicitat de tots plegats, mai no ho reconeixerem formalment, apareix aquest pacte tàcit de silenci que res estalvia i que serà després, la coartada perfecta per permetre acte seguit, convertir-ho impunement, en el pèrfid i refinat instrument per a poder subjugar a l’altri. La debilitat és tan culpable de les conseqüències de l'acció de la força com els mateixos poders que la detén-te’n i apliquen. Grollerament els que vanament, es creuen escollits, pretenent tenir via expedita al continuat accés i aprofitament d'aquella primera i ja perduda experiència, tracten de repetir el pas creant el ritual i per dur-lo a terme, desesperadament depuren un procediment, un tempteig cada cop més complicat i esotèric, per ensems autojustificar-se i allunyar-se dels demés, a fi de revestir-se de prestigi per de cap manera, ser qüestionats i davant del segur fracàs que ja s'albira, no ser mai fiscalitzats. El procés és repetit estèrilment, una vegada i un altre, tractant inútilment de no mostrar el llautó i ser descoberts i desacreditats. Els confrares conxorxats a l'efecte, es donaran suport recolzant-se mútuament, jerarquitzaran llurs funcions en una mena de mediàtic corpus corporatiu que ni així reeixirà. Reblaran el clau per la cabota i ho faran tot encara més enterbolit, emprant una llengua pròpia per enlairar-se encara més, dels indefensos i càndids ulls profans. (Recordeu si no, l’ús del llatí pels clergues cristians, la Càbala dels jueus i la terminologia o argot propi, cada cop més privativa, de tècnics i experts. També en la disciplina científica, moltes vegades la obligada contrastació a que s’ha de sotmetre el dilatant, sota la potestat inqüestionable dels més doctes, se'm pot fer reveladora de semblants capelletes)
Institucionalitzar-se vol dir racionalitzar, reprimir i empetitir l'acte místic, trucar-lo en mera fórmula de remembrança. Implica, especular en profit propi i depriment de l'altre, lliurat a la plaça pública com un mercader del món, assumint les conseqüències i el caràcter de grup de pressió classista per usurpar per la força o l'engany, com sigui, l'usdefruit de la petita quota de poder de decisió que a cada individu li pertoca, implica també, essencialment, la renúncia a qualsevol eventualitat original i creativa, terrible preu. Amb aquests interessos per divisa, per consolidar-se i evitar previsibles tensions o dissidències internes davant l'equívoc, no hi ha més alternativa que pactar fent les concessions que calguin i a qui sigui. Després, espatlla contra espatlla, ja un enfortirà l'altre i el perill de dissoldre's quedarà allunyat: la dignitat de la persona en canvi, serà reprimida i postergada indefinidament. Aquest procés primer haurà estat historia en la religió i ara també ho és en la ciència, ambdues successivament degradades al passar a ser, només instruments de control i domini. Reconvertir la religió en màgia i la ciència en cultura són les veres fites que cal aconseguir, designi revolucionari per excel•lència sens dubte, però... per assolir-lo, cal primer endinsar-se al fons de les coses i burxar en les arrels del sistema, començant en nosaltres mateixos. Aquesta desconnexió significaria la democratització total i l'entrada de tothom a les vies de l’experiència i el coneixement Siguem temeraris doncs, i revaloritzem l'acte individual! No hi fa res, si això, sigui fer-ho tot de nou! No hi fa res, si això, comporta retornar a les primeres fonts! Siguem altra volta, nosaltres mateixos i estrenem el món. Visca la subversió!
Igual que una intel•ligent distribució de llums i ombres crearia el realisme en el dibuix, la recerca i la vidència, equilibrades i en sincronia, marcaran la mida del que pot ésser, la concepció total. Per primer cop casarem a dintre nostre, benestar i felicitat. Totes les coses que ens envolten adornades bellament amb aquest nou pansagramentalisme que intento mostrar-vos, poden fer una valoració més rica i satisfactòria. El món serà un indret apaivagat, tranquil i còmode, talment la nostra llar, com ha de ser. Confiem-nos a la terra que ens nodreix, ensems embolcall del bressol i mortalla de la tomba i oblidem aquell menyspreu, racionalista o cristià, que singularitzava l'home per damunt de tot, rei de la creació contemplant una natura hostil i imperfecta per refer i dominar, una natura en guerra que ens escometia airada, amb les inclemències dels elements i la vesània de les feres, una terra relegada a ser només, costerut indret de trànsit, vall de llàgrimes i pesars, de tristesa i prova, que res oferia, com no fos la mesquinesa i el parany per a fer-nos perdre.
Quina ha de ser doncs, la transcendència del pas? Deixar un món convenientment corregit, immaculat, de plàstic i ciment, com volen ells? Serà el rastre de tota la humana humanitat, només simples esculls de coral a l’oceà del temps? No, no , amics meus, jo deserto, em tiro al darrera, la jaqueta i el que sigui, tombo i me'n vaig lluny. No vull ser còmplice de tanta perversió, ni permetre que la meva tan dificultosa netedat de jove, s’ofegui en la vella pornografia de les reiterades nits d'estiu, allí al trist boulevard d'andanes ben amples, on la llum dels neons, enlluerna fent aclucar la mirada. M'emportaré l'orgull de ser home lliure, de ser un, ni que sigui en solitud.
Al contemplar l’entorn que ens envolta, aturem-nos davant la bellesa de la presència sagramental i sentim-la profundament perquè en el seu arrabassador misteri hi trobarem el sentit que cerquem. L'arravatament i l’èxtasi que ens dona la sensació, no són tan sols suficients, són inexhauribles. Encantem de gentil nou el món i dialoguem amb la natura, escoltem les veus de les plantes, les pedres, els llamps, les aigües del torrent, com si fossin entitats intencionals i parlem, parlem a la natura. La visió ens omplirà esplendorosament, i, a bon segur, ens transportarà a les proximitats dels inventats antics indrets de genis, fades i follets, oí més si esmunyin-se entre les fulles dels arbres, oïm una llunyana i bucòlica tonada de qualcun real pastor entretingut en fer sonar llur caramella o és la remor de l'oreig suau, removent les fulles dels arbres com si fossin mirallets, mormolada de la vida petita i continguda, raig de llum despenjant-se com si fos un tens fil d'or, entre verds i tornassols vegetals, que agafa ben desprevingudes la boira i la humitat de les fulles més altes dels albes i pollancres de la riera i cau, cuita-corrents, a l’inrevés de l’heura que s'enfila, talment un esquirol que fuig o una geneta perseguint-te'l o sura a l’aire, ronsejant com l’angelet de pol•len dels plàtans en els vorals del camí, fins acabar entre les falgueres, allí besant la molsa de la terra i les arrels. Aquest blau tan alt i el silenci que hi resta. De prompte els arquetipus es manifesten i ja no parlo sol, ja no existeixo separat. Besa'm amiga, besa'm que els nostres cossos, els nostres dos sexes, són així per a retrobar-nos i no per a separar-nos i trair-nos. Besa'm i no em facis mai preguntes que ens destruiríem.
Deixem-nos perdre dalt d'un cim, davant la llunyana celístia dels estels del firmament; la boira que llisca com una carícia sobre el sòl soler; el foc que marca un rodolo foragitant la fosca lluny; l’eco que retorna una mirada muda a l’abisme; deixem-nos perdre endinsats en les ombres d'un racó incert, fermats al terra i quiets...en el gest lleuger de l’atansament d'una rosa a l’aimada quan així, li ho lliurem tot....en aquella pena rara que sobta, romp el pit i acaba humitejant-nos els ulls compartint i entenent la dissort d’un proïsme llunyà que ni tan sols coneixem o comprenem....en la joia que ens enlaira quan fem la rotllana i aixequem, incontenibles, els cors dansant els llargs, al compàs del contrabaix.... en el córrer i córrer pel bosc; no hi fa res que ens esgardissem, no hi fa res que ens perdem, així és la nostra vida, o.... al amarar-nos de lluna plena, una nit de soledat. Deixem-nos, deixem-nos perdre i no ens venguéssim l’anima, que sempre serà així, una experiència individual intransferible.
La part interior del Jo està unida a la part exterior, per nexes indefugibles i entre l’organisme i el medi ambient, hi circula tot el fluid del procés ecològic formant un camp unitari. És el continuat ajustament en recerca de l’equilibri general, altrament mai no assolit totalment, degut a la gran complexitat d'elements que s'interrelacionen. Precisament d’heure'l o no, tant pel que fa a considerants biològics, com a psicològics, depèn l’estat personal del que en diem, bona salut. Així les probables incidències que puguin ocórrer en el mini-entorn de la cèl•lula, vindran després, manifestades per correlació, en la nostra sanitat corporal i igualment, la traumatítzació personal transcendirà i passarà a la llarga, a ser-ho també, del cos social. Conseqüentment, el tractament profilàctic que ens urgeix, tant podrà fer-se operant des de dins, com des de fora, en un nivell o en un altre. Així les mal anomenades, malformacions individuals seran alteracions produïdes per la sobrepresa d'un entorn social inadequat i voraç, evidentment no preparat per facilitar l'expansió del potencial humà, ans el contrari, ocupat en reprimir-lo i frenar-lo. La malaltia, ja sia psíquica o física, mental o corporal, és en principi, una protesta davant la situació límit i així, un boig és un dissident sobrevingut que porta la fugida a les ultimes conseqüències i un delinqüent, per més que l’erri, podríem dir que, és un altra mena d'heroi solitari aferrissat a la eixorca defensa de la seva identitat acorralada. Si malaltia és igual a conflicte, igualment, sempre conflicte serà malaltia i la nostra col•lectivitat, una societat malalta. Individualment hem d’incidir-hi, està clar, si entre tots, volem sanar-la. L'acció directa no serà altra cosa doncs, que una inversió de la teràpia convencional perquè, qui cal sempre preservar és l'individu i qui cal transformar és la societat. Serà també, ultra els indiscutibles drets dels demés, fer-la i conformar-la a la nostra mida, sense límits predeterminats, sense lleis legislades, sense autoritats i sense jerarquies, sense judicis i sense premis ni càstigs, una societat petita per poder-la abastar, ubicada al nostre àmbit conegut i quotidià, a l'entorn que ens envolta, familiar i entranyable, ensems col•lectiva i particular, comunitària i personal, on no calgui mai fingir perquè tot se'ns acceptí de bon grat, on no s’envegi la propietat de l’altri perquè tot sigui de tots, on no calgui mai lluitar perquè tots ens estimem íntimament. Visca l’impossible!
Altrament la seguretat d'un sistema fonamentat només en la contenció és enganyosa i en realitat, les anomalies que el fan perillar, no són ni tan sols aturades pels seus controls, sinó engrandides a la manera d'un fenomen cancerós. La sofisticació dels dispositius repressius genera més rebel•lia que no pas calma i ordre, la tensió latent que hi predomina ho fan rígid però també, inestable i trencadís, perillós. Si més no, possibilita a la llarga, una mort per entropia, eventualitat igualment inoperant i no fiable. La carcassa de les estructures hipoteca tota possibilitat de superació, evidenciant l'absurd de subjectar-se a una obligada i predeterminada pauta de valors o de conducta. Per tal de renovellar l’autentica personalitat hipotecada per uns pobres i més que dubtosos, al•licients de perdurabilitat i previsió, hem de trencar la dicotomia del sistema i escapar d'aquesta cançó de l'enfadós, saltant i transcendint a un altre ordenament més ampli i en concordança amb les nostres expectatives. Conquerir la llibertat és reconèixer i establir l’ordre natural.
Cal suposar que les avantguardes seran protagonistes del canvi, de l’inici d'un procés de revisió permanent, de superació de sofismes, esquemes i plantejaments per tal d'assegurar-se l’afluixament i la flexibilitat de les relacions, però qualsevol intent d'implantar l'harmonia, violentant tarannàs recalcitrants, ha de preveure i contemplar una visió de conjunt, de causes i efectes, de possibles no previstes conseqüències, sempre és menester una exquisida prudència. Naturalment, el sistema establert intervindrà en favor propi, manipulant o anul•lant qui el qüestioni, reprimint o absorbint quan sigui necessari; subtil i sense sobresalts, la persona sempre serà bombardejada amb estímuls i propaganda interessada per a decantar-¬la en la direcció que més els hi convingui. En aquest context no cal estranyar-se de que les situacions límit siguin a tota costa, obviades i els elements difícils, continguts o simplement suprimits, el Poder no té manies, ho disfressarà amb una terminologia pseudo-religiosa o pseudo-moral tan se val, cel i infern, premi i càstig, és el despietat tractament que dona el món als dissidents i no cal rebuscar-hi ètica o justícia, és merament la lluita darwinista del més fort o en socio-economia, l'equivalent marxista de la lluita de classes i la consegüent dictadura del proletariat si es donen les condicions objectives, diuen, i l’oportunisme és aplicat per tal de conquerir o mantenir el tan escalabornat poder. En la correlació de tendències de qualsevol sistema, l’anunci d’un suposat esquerranisme no és garantia de res i no pressuposa per se, comprometre's al autèntic trencament, sinó, manta vegades, a una mera opció tàctica per a simplement posar-lo al dia i així, poder continuar conservant-lo, servint-se d'un mimetisme aprofitat, capaç de captar i assimilar qualsevol iniciativa innovadora o marginal, barrejant-ho si cal, és clar, amb un popularisme clarament descarat i demagògic que amaga un conservadorisme ben real.
Cap dels radicalismes al ús, pot permetre’s traspassar el llindar d'un simple canvi de formes, praxis i teoria són inexorablement previstos i controlats dins l’esquema general de repartiment de forces i papers. El veritable posicionament revolucionari demana el trencament i l’empenta necessària per a superar l'enclavament d’un sistema tancat i conegut, eradicant qualsevol previsió de límits i objectius, en poques paraules, obviant messianismes i prerrogatives, cessar tota pretensió de controlar les masses i posar-se al servei de l’impuls en les lluites del poble. Les posicions "esquerranes" a dins, mai no són suficients, són les successives traïcions històriques, desencants i culs de sac que esterilitzen. Ells, els polítics, els pseudo-revolucionaris, emparats en l'excusa d'una suposada eficàcia, promouen una élite rectora al dessobre de la classe prevalent, la guinda del pastis, (Dictadura del proletariat) i continuem igual, separats en dominants i dominats. La història es repetirà indefinidament i mai no passarà res, perquè tampoc hi ha interès en que passi vertaderament i també, perquè no poden esquivar-se rols que són ja intrínsecs i característics del fraccionament social. Tot bastint una cerimònia compensadora de la insatisfacció, encarregada d'entretenir, mai de resoldre, el partit i la burocràcia consegüent, amb el vell protocol de sempre i tota la parafernàlia, cauen, no tan sols en la pràctica sinó fins i tot, en llur formulació teòrica, dintre nínxols anteriorment ocupats per l'església i les lògies burgeses. Les pobres excuses de la eficàcia i la especialització, consagren en dogmes les veus, la minoria selecta farà repudi de la vulgaritat, Ai, ecs!, i s’apartarà de la generalitat i allí quedarà, inerme i desvalgut el pobre desposseït, agenollat i sotmès. Tots els altars, tots els sants, tots els tabús, totes les exigències són castradores, copulació anal privativa dels sacerdots i en els rituals, tal posició, és la més humiliant per un mascle vençut pel més fort, llibertat negada als homes en benefici dels déus. La monopolització de l’experiència mística sostreu la vivència col•lectiva que tan apassionadament cerquem i condemna l'home, al gregarisme més supí; a la dependència i esclavatge sota els escollits, sota els privilegiats, sota els benpensants. Tot ordre encalla i tota jerarquia envileix, res ha de ser previst, res ha de ser preservat quan atempta a la creativitat i al desenvolupament de l'individu.
Quan el jo interior pren una posició incorrecta, revertit cap a dins, retraient-se al contacte del jo exterior, dificulta, àdhuc fa impossible l’intercanvi, llavors a la defensiva, se sent asservit i mortificat; tot el procés queda entregirat i s'inverteixen els valors, apareix la bel•ligerància entre un dins assetjat i comprimit i un fora que progressivament, va omplint els llocs buits. La interioritat alienada només té enemics, contínuament destil•la desconfiança i segrega tàctiques defensives i d'atac, és l’agressivitat. (Las realitzacions de la tècnica sovint són barricades confrontades a la realitat, sublimació de pràctiques caníbals ancestrals, el crim perpetuat del simi assassí, Caín mata Abel encara, a cada avanç que fem) La violència representa la entropia de la espècie sobre el planeta, la decrepitud de l'home i l’inici en un futur no llunyà, del col•lapse de tota civilització. Parlo de les passions, prejudicis i complexes que malconformen la personalitat i tracen la conducta.
El determini que hem de prendre per assolir, la diguem-l’hi, maduresa, aquest equilibri intern que dona seguretat i bonhomia, és el de modificar l'actitud inadequada del Jo interior. Som culpables dels nostres infortunis cert, però... igualment de forma natural podem estimular les defenses de l'organisme i apaivagar-nos. Abaixem la guarda, abandonem la desconfiança i fem néixer l'amor, l'amor com a veritable font de vida. Estimant ens estimem, estimant, som. En el judici de les nostrades quotidianes vicissituds, afirmaré sense embuts, que sovintegem el mal enfocament dels problemes en un cras error d'apreciació, de perspectiva i nivell, com podem nosaltres partió que som, pretendre tenir idees clares sobre una fenomenología de conjunt que ens ultrapassa? La limitació condiciona absolutament i és de ceballuts, només posar-se a mirar per un forat, a personalitzar, quan, tot sempre serà un orquestral esdeveniment col•lectiu, còsmic, m’atreviria a dir; sense cap mena de dubte, un fat de cripto-significat més enllà de les nostres mides. No havíem convingut que els esdeveniments separats no existien? Tan sols aquell aleatori entrelluco des de la fronda, res més. A priori és per demés, fer-ne una interpretació negativa, àdhuc vertadera niciesa. Primer, perquè amb la nostra mira d'home, sempre serà incognoscible el significat de la totalitat, ni tan sols podem concebre-la, ni per altre part, és necessari. Segon, perquè la teoria de la paritat, del doblec i la imatge especular, que tan utilitzo a dojo i arreu, és més un mer recurs expositiu intrínsec del nostre sistema perceptiu, que qualitat real de les coses. Cal entendre la natura del Tot com a monista i unitària i som nosaltres, els que fem una certa trampa, al valer-nos del recurs d’utilitzar un sistema dual per a muntar les referències i establir valors, emperò, dividir i discriminar, és absurd i només desfigura la realitat. Hem pres consciència de la identitat i la relació, tot fent teoria de la percepció, hem reduït i enclaustrat el Tot a dintre nostre i expandit vers el darrer confí, el Jo; a l’anàlisi de les relacions entre el Jo i el Tot, hem descobert un principi creador confrontat a un principi destructor de realitat, albirant-hi una possibilitat d'intervenció per part nostre, la imaginació. Això ens ha permès legitimar la subjectivitat i cercar una obertura de pensament i de concepció de les coses, més humana i natural. Hem reivindicat, donat sentit i fet nostre, la natura i l'entorn, i... apuntem a una fita revolucionaria a l’avenir,per a ser més nosaltres mateixos. Potser tot se'ns podria esvair, valgui la paradoxa, en un racional intent de ésser irracionals, però, no és prou com per desqualificar, puix al dessota de les lletres sempre hi alena un signe de vida. Si, si, se'm fa ostensible la gran distància entre les idees i les paraules, les idees són nobles i les paraules a vegades, bastardes. Són les contradiccions i són les limitacions.
Jo tan sols he pretès concretar i clarificar les propostes i idees que tots podem tenir, ja veieu, voldria haver eixit del món de la confusió i les tenebres al bracet de la vostra companyia, potser és massa pretensió? Voldria que fóssim molts, si, perquè a fora ens espera el món i una lluita que és de tots. Voldria i voldria... què sé jo. Exaltem la imaginació al poder i la revolució dintre nostre i siguem agressivament innocents. Companys, anem a la recerca de la vella Acràcia que per impossible no ens serà pas irreal.

Ramon